Parlament Europeu

Javi López a Política Exterior: Coronavirus, un terratrèmol geopolític

  • Actualitzat:
  • Creat:

Article original publicat a Política Exterior

El 2020 no ha fet més que començar i ja sembla un dels anys més difícils des de la fi de la Segona Guerra Mundial. El món travessa una crisi tan inesperada com disruptiva, amb gegantines conseqüències socials, econòmiques i polítiques. La majoria dels Estats lluiten avui contra una amenaça que es propaga exponencialment i posa en risc al conjunt de la població. Parlem d'una guerra a nivell mundial contra un ens invisible: una guerra contra un virus.

La crisi del coronavirus serà, sens dubte, un moment definitori en la història contemporània. La nostra forma de vida tal com la coneixíem canviarà per un temps considerable. Veurem fàbriques tancades, avions en terra i gratacels d'oficines buits; fronteres que reapareixen, esperes en supermercats, hospitals saturats i milions de reunions en línia. Patirem una important pèrdua de vides, i codis socials com abraçar-se o donar-se la mà desapareixeran temporalment de les nostres costums. No hi ha dubte que ens sobreposarem a aquest tràngol, però les seves conseqüències poden acabar sent tan rellevants com les que derivarien d'una combinació dels atemptats de l'11-S, la Gran Recessió i l'epidèmia d'Èbola. Hi haurà canvis que es revertiran, tendències globals que s'aguditzaran i una profunda sensació de vertigen ens envairà a tots.

La crisi del Covid-19 ha posat a Occident enfront de l'espill. I, sorprenentment, ens hem adonat que la imatge que tenim de nosaltres mateixos pot estar distorsionada. La crisi serà una enorme prova: l'eficàcia en la seva gestió pot aguditzar o frenar l'actual procés de desoccidentalització del món. Posarà en escac a la globalització i pot canviar les coordenades del sistema global i de les relacions internacionals.

No cal donar a Europa per vençuda
Europa, avui el principal focus de la infecció, afronta la crisi des de la fragilitat. Les seves habituals divisions juguen en contra seu i compta amb una població notablement envellida, el grup de major risc. Ara bé, mai s'ha de subestimar al Vell Continent. Europa pot reivindicar-se i reposicionar-se en el món davant aquest greu episodi. Té les eines per fer-ho. Els seus Estats són potents maquinàries de polítiques públiques, els europeus gaudim dels millors sistemes sanitaris universals del planeta i hem construït el major entramat d'acció supranacional que s'hagi conegut: la Unió Europea. Una pandèmia global requereix capacitat de resistència, coordinació i acció pública, i nosaltres hem demostrat sobrades destreses en aquests camps.

Els vells Estats-nació del continent europeu estan despertant, lenta però implacablement, posant en marxa importants paquets d'estímul fiscal. Per la seva banda, el Banc Central Europeu, després d'un vacil·lant i atzarós inici, ha decidit exercir el seu paper activant un ampli pla d'adquisició d'actius que salvaguardarà el deute públic i garantirà la liquiditat. Ara cal fer operatiu l'estímul també a nivell comunitari i construir veritables instruments fiscals europeus, la gran assignatura pendent. El risc és que tornem a enredar-nos en obsessions ordoliberals que posen de nou a la llum les deficiències del disseny institucional de la moneda única. Esperem haver pres nota i aplicar les lliçons extretes de la llarga i dolorosa darrera recessió.

Nou ordre emergent
Les relacions transatlàntiques també estan patint un nou cop amb aquesta crisi. Amb Donald Trump en fase de negació fins fa ben poc i amb la posterior prohibició unilateral de vols comercials amb la UE, els Estats Units ha tret a la llum un aïllacionisme agressiu. I caldrà estar molt atents al que succeeixi en la altre temps indiscutible superpotència mundial: no tenen una veritable xarxa sanitària, tenen un model laboral súper volàtil i un govern que demostra una profunda incompetència, amanida amb un constant desdeny per la ciència i els experts. Tot això en any electoral. Això sí, els EUA compta amb un actiu incalculable: la proactivitat de la Reserva Federal i la fortalesa del dòlar. Veurem.

Xina, però, sembla estar intentant encarnar els valors en què històricament s'ha autoreferenciat Occident: comunitarisme, solidaritat i cooperació. L'enviament de personal mèdic i la donació de material per a la prevenció i lluita contra el coronavirus no només és un acte de solidaritat, sinó un exercici geopolític: la Xina ofereix la mà a un Occident que travessa greus problemes. No és simple altruisme, és la voluntat d'exercir d'ascendent hegemón i aprofitar l'enorme buit que està deixant EUA.

La potència asiàtica està decidida a guanyar pes i centralitat en la nova articulació d'un sistema global tradicionalment organitzat al voltant de l'aliança atlàntica. Sens dubte, tot un repte per a l'ordre mundial, ja que el model xinès, si bé ha demostrat efectivitat i una disciplina social que ha afavorit la gestió d'aquesta crisi, continua tensant la nostra visió democràtica de la governança. Amb tot, la crisi podria obrir la porta a una nova relació, pròpia, d'Europa amb la Xina. No seria això exercir l'autonomia estratègica que se li reclama a la UE?

Al mateix temps, la globalització ha quedat exposada i qüestionada i hi ha la certesa que el que vingui després ja no respondrà a les lògiques de mercat global vistes fins ara. Aquesta crisi redibuixarà les fronteres de l'Estat i del mercat en les democràcies, probablement empenyent cap a una certa relocalització industrial per assegurar el proveïment i les cadenes de producció, així com el retorn a propostes nacionals davant sistemes de coordinació internacionals. Però no podria empènyer, també, cap a majors i millors institucions de governança internacional davant els més que evidents riscos i reptes compartits pel conjunt de la humanitat?

El coronavirus ens ha posat contra les cordes i davant el mirall. No obstant això, hem de seguir defensant un món basat en normes, obert i connectat, preservar el multilateralisme i aconseguir una veritable globalització solidària i responsable que disposi de mecanismes de control i compensació que assegurin una resposta conjunta davant crisi d'aquest calibre. En bona mesura, la forma en la que sortim d'aquesta crisi determinarà la nostra capacitat per afrontar les següents.